Con-vivir

Avui la portada de La Vanguardia és un show i no ho dic per l’anunci, ja recurrent, dels ganivets japonesos. A cop de titulars estranys han obert una edició de caràcter polític. Que si “Alemania quiere que las pensiones estén en el ajustes español” que si “el bajón de la marca España” o fins i tot que “El Govern se da un mes para decidir la subida del IRPF”.

Tot i això, en comptes de destacar les mesures del Govern de Catalunya per reduir la despesa tenint en compte com està el galliner, obren amb el suposat triomf de Xavier Trias a les properes (d’aquí a un any) eleccions municipals. I és que segons el sondeig de l’Institut Noxa per La Vanguardia un 75% dels ciutadans vol un canvi a l’Ajuntament de Barcelona.

Dues setmanes després de ser els primers en publicar el vídeo de Jordi Hereu intentant votar a la Consulta de la Diagonal, contraataquen i no ho fan de manera innocent. El 11 de maig el periodista guaita que va caçar la mentida (“he tingut alguns problemes tècnics però he votat”) de l’alcalde es va convertir per molts, en una mena d’heroi. Un home digne d’admiració tant pel seu olfacte com per la seva transparència periodística. 15 dies després, la campanya del suplement Vivir contra l’alcalde de Barcelona, ja passa de taca d’oli.




















“Trias arrolla a Hereu” en portada, “CiU da un vuelco” a la portada del Vivir. Malgrat que només estem parlant d’una enquesta, titulen amb fermesa, com si les eleccions ja s’haguessin guanyat.

Segons el sondeig, fet entre dilluns 24 i dijous 27 a 1000 persones i per telèfon, el candidat de Convergència supera en 6 escons a l’actual alcalde de Barcelona. No dubto de la rigorositat de l’enquesta de l’Institut preferit de La Vanguardia. No obstant, fer una enquesta sobre popularitat d’un alcalde pocs dies després del desastre de la Diagonal no és representatiu. No ho és. Proclamar Trias guanyador amb el soufflé en plena efervescència és si més no, arriscat.

Tot i això, Trias té més popularitat que els seus col.legues. Un 5,5 enfront dades per sota del 4,5.Un altre dels riscos clars, del que s’està convertint en una campanya, és publicar només dades sobre Hereu i Trias. No hi ha més candidats? I ja és per fer una festa quan llegim: “Entre Xavier Trias i Jordi Hereu, ¿ quién le gustaría que fuera el próximo alcalde de Barcelona?”. La resposta és obvia.

Per acabar de guarnir bé el pastís preelectoral l’editorial també analitza detalladament l’enquesta. Com si ja haguessin arribat les vacances i ens estiguéssim estirats a la platja celebrant l’esplèndida pujada dels sous i l’expansió de l’Estat del Benestar espanyol.

Retallades

L’afinador de ganivets per acabar de fer bé les retallades en prestacions socials ja fa dies que corre per Europa. Aquesta setmana ha arribat a Regne Unit. La sessió d’investidura del nou govern de coalició britànic va estar marcada per l’austeritat i les mesures d’estalvi. Adéu al xec nadó, a la vida de somni dels pensionistes i a fer els ulls grossos a les grans fortunes. Els homes de Cameron i Clegg justifiquen les retallades en base a la situació europea ja que tot i que el País britànic no forma part del euro és el país amb el deute públic més elevat d’Europa, gairebé un 12%. La por al caos ha portat al nou govern a defensar mesures a les que s’oposaven durant la campanya electoral. Malgrat siguin contràries als programes electorals, de ben segur que la sorpresa ha estat menor a les illes britàniques que a la Meseta espanyola on l’autor de les retallades és el polític que des del 2004 s’amaga sota la bandera del socialisme i la veritat.

Des de 2008 que la crisi econòmica està sacsejant els mercats de valors i de passada, les butxaques i el benestar de les famílies, que tants anys va costar d’aconseguir. Les polítiques pròpies d’un Estat del Benestar tornen a la recambra. Tot gràcies al seny del Banc Central Europeu que més de 10 anys després i amb cert paternalisme, toca el cap dels governs de la zona euro amb el Pla d’Estabilitat Europeu que prohibeix tenir un dèficit públic major al 3% del PIB. Espanya, que “is different”, va aprovar el novembre de 2007, quan ja molts parlaven d’un segon crack del 29, una de les que s’ha venut com la mesura estrella del govern socialista: el xec nadó. Tres anys més tard els 2.500€ per naixement o adopció tornen a ser notícia: desapareixen. L’ajuda universalista ja va ser criticada en el seu moment per les veus de l’oposició ja que la consideraven una mesura electoralista i poc coherent amb les arques de l’Estat espanyol. En temps de crisi però, ningú se’n recorda de les classes mitjanes. No es nou que tenir un fill al Sud d’Europa sigui complicat ja que és un dels països amb un Estat del Benestar menys desenvolupat. Per això arriba un nou obstacle a la carrera per ser mare a Espanya; per si no era prou complicat treballar de 9 a 9 per ser mileurista en un país amb preus europeus. Tot i això segons els sociòlegs les dones són les que menys estan patint en aquesta crisi a nivell de pèrdua de treball. Potser això és el que ha tingut en compte José Luis Rodríguez Zapatero a l’hora de treure una de les poques ajudes que tenen les famílies.

La disminució en prestacions socials, i per tant en benestar per les classes més desafavorides, ha estat general a Europa. Va ser Grècia, Portugal, Itàlia i ara Regne Unit. L’esmolada de les tisores per reduir drets socials ha estat especialment cruel al regne d’Espanya on s’està atacant a les classes més desafavorides i encara, tot i les promeses de l’executiu, no esta clar com afectarà a les classes altes.

De moment, la confusió sobre la pujada d’impostos a les rendes altes ha provocat una fuga de capitals allà on els deixin continuar jugant al gat i gos. Des de 2008 les grans fortunes estan fugint del país. Tot i això no cal que s’espantin per l’augment impositiu sobre les rendes altes que va anunciar el President del govern fa uns dies. No cal patir ja que: “sólo afectara al 99,9% de los españoles”. Tanmateix l’oposició no es dona per vençuda i ha començat a entonar a cop de taula el conegut “¡Zapatero, dimisión!” a la cambra alta. Els crits van començar després de la intervenció del senador del PP, Pío García Escudero, sobre el decret llei de mesures extraordinàries per reduir la despesa. L’oposició està fent una crítica poc constructiva que fa que el parlament espanyol s’assembli cada cop més a la grada d’un camp de Fútbol. Deu ser que s’acosta el mundial i els Parlaments, en plena crisi internacional, tenen ganes de deixar anar les seves passions més amagades.

Per tirar coets

Avui la majoria, per no dir la totalitat, dels diaris obren les seves pàgines parlant sobre la reunió d’ahir entre el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, i el cap de l’oposició, Mariano Rajoy. Fins i tot ho fa Público, un diari que normalment es desmarca força de la tònica general també en tema de portades. Tot els diaris, de manera més o menys tendenciosa, es queixen de la petita validesa dels que molts anomenen ja com “los pactos de la Moncloa”. De pactos pocs, i és que en la primera reunió després de gairebé dos anys tan sols han estat capaços de parlar sobre Grècia, la privatització de les Caixes, i perquè no dir-ho de començar a fer campanya. Després d’anys i anys essent dels països que han rebut més diners dels Fons de Cohesió de la Unió Europea, és obvi que ara tot i que costi s’han de donar aquests prop de 10 milions d’euros als amics hel.lens. Ara bé, només això? Només mesures insuficients després de gairebé 2 anys sense reunions ni pactes. Només això i res d’Estatut, reforma laboral o sistema de pensions? A Espanya els titulars sobre la reunió tot i ser moderats no desprenen massa entusiasme. El País parla de la insuficiència de les mesures “logran los mínimos pactos pese a la gravedad de la crisis”. El Mundo en la seva línea més provocadora diu “España no es Grecia pero…” amb una fotografia on es veuen dues fotografies de Zapatero i Rajoy tallats per una imatge d’un policia antialdarulls grec. Excessiu i tendenciós. ABC més tendenciós encara, parla d’un guanyador tot picant l’ullet a Rajoy. Público que avui, curiosament, segueix la línea de tots els diaris destaca juntament amb el pacte de sobre la privatització de les caixes, l'inici de campanya del, de moment cap de l’oposició.



A Catalunya l’Avui parla d’inquietud i El Periòdico de la privatització de les caixes. Però parlant en clau catalana crec que el que avui està més encertat és La Vanguardia. Aquesta setmana van forts. I és que amb la portada d’ahir, més a l’estil Público, i la d’avui guanyen en originalitat. Potser el diari comença a fer un tomb cap a la interpretació que sembla que serà el futur de la premsa, peró tornat a l’anàlisi de la premsa són els clars guanyadors de la jornada. Deixen prou clar quina és la notícia avui, i ho és a cinc columnes “ la ocasión perdida”. Per ells, com per molts catalans la notícia és un “pff, un cop més, per tirar coets”.

À la ville de Barcelona

Sé que vaig tard, que els blocs i les columnes d’opinió ja fa dies que no van plens de la mort de Juan Antonio Samaranch. Vaig tard, però no m’hi puc estar. Necessito donar la meva opinió sobre el tractament i la informació que des del 21 d’abril han donat els diaris espanyols i de fora sobre la mort de Juan Antonio Samarach o com titulaven la majoria de diaris “un dels pares de l’olimpisme modern”.

Vilaweb era dels pocs diaris que ressaltava la seva vinculació al règim franquista "Juan Antonio Samaranch es mor sense haver passat comptes pel franquisme”.

Al la premsa internacional en canvi, trobem més detalls sobre el passat franquista de Samaranch. Le Fígaro publica un obituari on diu: “Député, puis président du Conseil provincial de Barcelone, cet admirateur de Franco fut aussi délégué national de l'Education physique et des Sports dans le gouvernement du dictateur.” The New York Times publica remarcava, ja a l’entradeta, els escàndols del Comitè Olímpic Internacional durant la seva presidència “Juan Antonio Samaranch, a dominant figure in the modern Olympic movement who over 21 years guided the Games from a period of boycotts and near bankruptcy to an era of unprecedented success and damaging scandal.”

Així mentre que la premsa internacional recorda el seu passat com a dirigent en el règim franquista i els escàndols de corrupció de Salt Lake City aquí ens limitem a dir-ho “d’amagatotis” i a fer homenatges al Palau de la Generalitat. No dubto dels bons actes que va fer aquest senyor, entre aquests la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics, però el que no pot ser és que la premsa, ja no parlo aquí de la política, es desfaci en elogis i amagui un passat que ens agradi o no, és el que tenim. Que la premsa Internacional expliqui els detalls de la vida del President d’honor del COI i la premsa espanyola se’n salti algunes parts no és sa. Tot i això,com deia aquest diumenge Toni Soler “fue falangista desde jovencito y alto cargo del régimen hasta que su instinto innato le aconsejó un delicado plan renove”.

L'affaire Sarkozy

Som una país cotilla, què voleu que us digui. Fa dos dies vaig anar a París i ,emocionada, pensant que quedaria genial, vaig treure el tema de les infidelitats de Nicolas Sarkozy. Se'ls va dibuixar un somriure, però al poc temps em vaig adonar que potser no era el tema idoni. Vaig intentar canviar de tema, preguntant com es feien le macaron que són després del Sushi l'última moda a la capital de francesa, però la resposta va ser contundent: - Els rumors sobre les infidelitats de Sarkozy han ressorgit gràcies als blogs i a la premsa internacional- em va contesta r en Martin tot indignat. Ben al contrari del que jo pensava a França els rumors sobre les infidelitats no van tenir massa ressò fins que la premsa internacional, entre ells la britànica i l'espanyola, van començar a parlar-ne.

El primer diari a fer difusió dels rumors a França va ser, ara fa un mes, Le Journal du Dimanche a través d'un dels seus blocs. Tot i això, el rumor no va retornar a França fins al cap d'un temps. Com molts dels altres rumors sobre el President de la República hagués passat inadvertit si no hagués estat per la premsa estrangera. Et voilà, primeres planes de la premsa europea per el que és al cap i a la fi la vida personal d'un president.