L'espasa del rei Artur

El títol ja ho diu tot: el rei Artur. Tot i semblar una coincidència graciosa entre el candidat i el rei, el títol té molt poc d’innocent. Així al llarg de gairebé 260 pàgines descobrim a un rei (un polític) que com a la pel.lícula de Disney, defensa al seu poble d’uns invasors: el govern tripartit?

En les primeres pàgines, Pilar Rahola, fa creure al lector que les seves intencions són pures. En cap cas es pretén aplanar el camí a un polític. Ans al contrari. El que es vol es: “fer caure la màscara i descobrir que hi ha darrera del polític caricaturitzat”. Ho diu ben clara l’advertència de la primera pàgina: “qui s’apropi amb prejudicis, o amb el carnet a la boca, que deixi de llegir. Aquest llibre només aspira a descobrir-lo”. I pàgina rere pàgina va repetint “seré l’ombra d’Ell, d’Artur Mas” i “mai esdevindrà Déu”.

Les formes i l’estil literari utilitzat són senzills i propis d’aquell que s’amaga sota formes artificioses. Fa un ús constant de la primera persona per demostrar la seva propietat d’ombra, de periodista invisible. Explica detalls, gestos, i mirades. Parla del protagonista com d’Ell. I així l’envolta d’un vel que anirà extraient, molt conscient, ella mateixa a través de les declaracions de membres destacats del partit, del pinyol d’Artur Mas.

A poc a poc però, el ritme va baixant i els comentaris del tipus “s’estreny la confiança. I alhora, es mantenen les regles del joc, que obliguen a la distància” fan feixuga la lectura d’un llibre que cada cop s’assembla més a un conte infantil, on hi ha una fada bona i sobretot amagada rere la bandera de la sinceritat que ajuda a un pobre desgraciat. A una víctima de les males formes polítiques d’aquest país anomenat Catalunya: “estrany país on, per dirigir-lo, no és un mèrit no tenir estudis, i un demèrit ser el primer de la classe”.

Les “floretes” cap al partit que va estar 23 anys en el poder són constants. Enmig de les anècdotes personals, l’entrada i paper a convergència i el seu projecte de govern va fent caure tots i cada un dels mites que sobrevolen a la figura del candidat. Resulta que l’Artur que hi ha darrera de la careta no s’assimila ni al piju que caricaturitza Bruno Oro al Polònia, ni al madelman català. És un gran amic de Duran i Lleida, és un marit ideal i la seva capacitat de lideratge és extrema. Rahola acaba en un tres i no res, amb tots els estereotips que en la distància de la societat civil catalana, triomfaven a la perfecció. Tot són lloances. Tot. Fins i tot, els punts febles es tenyeixen de compassió i fan que el lector acabi desenvolupant un sentiment d’empatia i llàstima vers Artur Mas.

Les idees entre línees són constants “l’oposició és l’escola de la humilitat”, “ a la política han d’anar els millors però això, en aquest país no triomfa.” Fa al·lusió a l’actual president de la Generalitat i prepara el llit al que, segons aquest llibre, hauria de ser el futur president de la Generalitat. Així, entenent que: “el camí cap a Itaca és llarg i que ha d’arribar-hi, és el seu destí” crea una obra mestra de la comunicació política. De moment ja s’ha fet un forat a les llistes dels llibres més venuts. Caldrà esperar a la tardor per saber si ha trencat la maledicció dels candidats posats a dit. Ja que per molt que el llibre sigui una crida descarada al retorn de Convergència, a Espanya no ha governat mai un candidat fruit de la democràcia digital.

Exercici de l'assignatura Redacció Periodística.

Con-vivir

Avui la portada de La Vanguardia és un show i no ho dic per l’anunci, ja recurrent, dels ganivets japonesos. A cop de titulars estranys han obert una edició de caràcter polític. Que si “Alemania quiere que las pensiones estén en el ajustes español” que si “el bajón de la marca España” o fins i tot que “El Govern se da un mes para decidir la subida del IRPF”.

Tot i això, en comptes de destacar les mesures del Govern de Catalunya per reduir la despesa tenint en compte com està el galliner, obren amb el suposat triomf de Xavier Trias a les properes (d’aquí a un any) eleccions municipals. I és que segons el sondeig de l’Institut Noxa per La Vanguardia un 75% dels ciutadans vol un canvi a l’Ajuntament de Barcelona.

Dues setmanes després de ser els primers en publicar el vídeo de Jordi Hereu intentant votar a la Consulta de la Diagonal, contraataquen i no ho fan de manera innocent. El 11 de maig el periodista guaita que va caçar la mentida (“he tingut alguns problemes tècnics però he votat”) de l’alcalde es va convertir per molts, en una mena d’heroi. Un home digne d’admiració tant pel seu olfacte com per la seva transparència periodística. 15 dies després, la campanya del suplement Vivir contra l’alcalde de Barcelona, ja passa de taca d’oli.




















“Trias arrolla a Hereu” en portada, “CiU da un vuelco” a la portada del Vivir. Malgrat que només estem parlant d’una enquesta, titulen amb fermesa, com si les eleccions ja s’haguessin guanyat.

Segons el sondeig, fet entre dilluns 24 i dijous 27 a 1000 persones i per telèfon, el candidat de Convergència supera en 6 escons a l’actual alcalde de Barcelona. No dubto de la rigorositat de l’enquesta de l’Institut preferit de La Vanguardia. No obstant, fer una enquesta sobre popularitat d’un alcalde pocs dies després del desastre de la Diagonal no és representatiu. No ho és. Proclamar Trias guanyador amb el soufflé en plena efervescència és si més no, arriscat.

Tot i això, Trias té més popularitat que els seus col.legues. Un 5,5 enfront dades per sota del 4,5.Un altre dels riscos clars, del que s’està convertint en una campanya, és publicar només dades sobre Hereu i Trias. No hi ha més candidats? I ja és per fer una festa quan llegim: “Entre Xavier Trias i Jordi Hereu, ¿ quién le gustaría que fuera el próximo alcalde de Barcelona?”. La resposta és obvia.

Per acabar de guarnir bé el pastís preelectoral l’editorial també analitza detalladament l’enquesta. Com si ja haguessin arribat les vacances i ens estiguéssim estirats a la platja celebrant l’esplèndida pujada dels sous i l’expansió de l’Estat del Benestar espanyol.

Before tests

El mes de maig ha estat marcat per l’aparició d’un nou fenomen a les Universitats catalanes: el lipdub. Tot i que ja fa temps que corre per la xarxa, on els vídeos de moltes universitats internacionals han aconseguit visites multitudinàries a Youtube, encara no havien estat gaires les universitats catalanes a provar-ho.

El Lipdub, que ja apareix a wikipedia, ha arribat per fi a les universitats catalanes. Els primers van ser la UAB, la UPC, la UVIC (que també va tenir força ressò mediàtic) i avui la UPF. La Universitat Pompeu Fabra no podia ser menys i aprofitant la celebració del seu vintè aniversari ha convocat el lip dub més multidudinàri dels que s’han fet fins ara a les universitats catalanes. Més de 1000 estudiants han abandonat les aules i la silenciosa biblioteca del campus de la Ciutadella per ballar i saltar al ritme del Wake me up before you go go, del duet Wham.

Des del rectorat de la Universitat s’ha donat suport a la iniciativa que s’ha acabat convertint en una bona publicitat per la Universitat.

A diferència d’altres facultats, els de la UPF han aconseguit aparèixer a mitjans generalistes com l’ABC o El País.com. ABC ho publicava fa 5 dies “La UPF reunirá a 1.200 personas para batir récord de participación en lipdub” i el País.com també li ha dedicat força espai.

A Catalunya han estat Vilaweb, BTV i TV3. Josep Cuní ha enviat a Marta Casagolda, la seva enviada per esdeveniments especials, al pati de la UPF per no perdre ni un detall de la coreografia pompeuenca. De ben segur que els alumnes de quart de comunicació de la Pompeu estaran prou satisfets amb la cobertura mediàtica. Felicitats.



Que des dels mitjans tradicionals es cobreixi un esdeveniment anecdòtic com aquest demostra un cop més la creixent importància d’Internet i les xarxes socials ja que tant la convocatòria com l’expansió del fenomen lipdub ha estat gràcies a la xarxa. Demostra un cop més l’adaptació dels mitjans tradicionals al ritme que marquen les noves tecnologies.

Retallades

L’afinador de ganivets per acabar de fer bé les retallades en prestacions socials ja fa dies que corre per Europa. Aquesta setmana ha arribat a Regne Unit. La sessió d’investidura del nou govern de coalició britànic va estar marcada per l’austeritat i les mesures d’estalvi. Adéu al xec nadó, a la vida de somni dels pensionistes i a fer els ulls grossos a les grans fortunes. Els homes de Cameron i Clegg justifiquen les retallades en base a la situació europea ja que tot i que el País britànic no forma part del euro és el país amb el deute públic més elevat d’Europa, gairebé un 12%. La por al caos ha portat al nou govern a defensar mesures a les que s’oposaven durant la campanya electoral. Malgrat siguin contràries als programes electorals, de ben segur que la sorpresa ha estat menor a les illes britàniques que a la Meseta espanyola on l’autor de les retallades és el polític que des del 2004 s’amaga sota la bandera del socialisme i la veritat.

Des de 2008 que la crisi econòmica està sacsejant els mercats de valors i de passada, les butxaques i el benestar de les famílies, que tants anys va costar d’aconseguir. Les polítiques pròpies d’un Estat del Benestar tornen a la recambra. Tot gràcies al seny del Banc Central Europeu que més de 10 anys després i amb cert paternalisme, toca el cap dels governs de la zona euro amb el Pla d’Estabilitat Europeu que prohibeix tenir un dèficit públic major al 3% del PIB. Espanya, que “is different”, va aprovar el novembre de 2007, quan ja molts parlaven d’un segon crack del 29, una de les que s’ha venut com la mesura estrella del govern socialista: el xec nadó. Tres anys més tard els 2.500€ per naixement o adopció tornen a ser notícia: desapareixen. L’ajuda universalista ja va ser criticada en el seu moment per les veus de l’oposició ja que la consideraven una mesura electoralista i poc coherent amb les arques de l’Estat espanyol. En temps de crisi però, ningú se’n recorda de les classes mitjanes. No es nou que tenir un fill al Sud d’Europa sigui complicat ja que és un dels països amb un Estat del Benestar menys desenvolupat. Per això arriba un nou obstacle a la carrera per ser mare a Espanya; per si no era prou complicat treballar de 9 a 9 per ser mileurista en un país amb preus europeus. Tot i això segons els sociòlegs les dones són les que menys estan patint en aquesta crisi a nivell de pèrdua de treball. Potser això és el que ha tingut en compte José Luis Rodríguez Zapatero a l’hora de treure una de les poques ajudes que tenen les famílies.

La disminució en prestacions socials, i per tant en benestar per les classes més desafavorides, ha estat general a Europa. Va ser Grècia, Portugal, Itàlia i ara Regne Unit. L’esmolada de les tisores per reduir drets socials ha estat especialment cruel al regne d’Espanya on s’està atacant a les classes més desafavorides i encara, tot i les promeses de l’executiu, no esta clar com afectarà a les classes altes.

De moment, la confusió sobre la pujada d’impostos a les rendes altes ha provocat una fuga de capitals allà on els deixin continuar jugant al gat i gos. Des de 2008 les grans fortunes estan fugint del país. Tot i això no cal que s’espantin per l’augment impositiu sobre les rendes altes que va anunciar el President del govern fa uns dies. No cal patir ja que: “sólo afectara al 99,9% de los españoles”. Tanmateix l’oposició no es dona per vençuda i ha començat a entonar a cop de taula el conegut “¡Zapatero, dimisión!” a la cambra alta. Els crits van començar després de la intervenció del senador del PP, Pío García Escudero, sobre el decret llei de mesures extraordinàries per reduir la despesa. L’oposició està fent una crítica poc constructiva que fa que el parlament espanyol s’assembli cada cop més a la grada d’un camp de Fútbol. Deu ser que s’acosta el mundial i els Parlaments, en plena crisi internacional, tenen ganes de deixar anar les seves passions més amagades.

Fama inesperada

Continuen les notícies sobre la salut reial. Set dies després, acabades les lloances sobre la sanitat pública catalana i les llargues guàrdies davant de l’Hospital Clínic de Barcelona, arriba l’entrevista al doctor que va operar el passat dissabte 8 de Maig al rei Joan Carles. I us asseguro que són un bon un punt dolç en aquest matí de dissabte marcat per la retallada d’en Zapatero, la suspensió del jutge Baltasar Garzón i la violència a Tailàndia.

L’entrevista la publiquen La Vanguardia i El País. Començarem per La Vanguardia ja que el titular s’ho val: “Nunca me ha temblado el pulso en el quirófano”. Força evident tenint en compte que es tracta d’un cirurgià, i en segon lloc és una frase irrellevant ja que el sorprenent seria que li tremolés o fins i tot li hagués tremolat el pols durant l’operació al rei Juan Carles, però que el pols no li hagi tremolat aporta ben poca cosa. L’entrevista és plena de preguntes i respostes irrellevants per un diari generalista: “¿Qué le pasó por la cabeza cuando le dijeron que el paciente era el Rey? - Pues una cierta sensación de responsabilidad,algo más acusada de lo que es habitual.” Carai, “Pero tampoco nada desorbitado. Todos los pacientes son importantes, con todos hay responsabilidad.” Menys mal!

El periodista li fa una segona pregunta sobre els nervis abans de la intervenció i per si no n’hi hagués prou, li pregunta per la preparació física i mental abans d’una operació. Això què és? La Super pop? Més endavant torna a insistir amb preguntes d’aquestes suaus i li diu com va néixer la seva vocació per ser metge. Com? No seria més interessant saber la seva tasca a l’hospital Clínic? La seva opinió sobre la sanitat pública catalana? O fins i tot sobre el resultat de la lliga, en comptes de fer un perfil exhaustiu d’un metge?

Ara bé, el millor de tot és el perfil: “A Laureano Molins la fama le ha llegado de repente a los 52 años.” Fins i tot s’atreveixen a dir: “el doctor Molins se ha convertido en el reputado doctor Molins”. Fixat tu, un cirurgià amb fama internacional però aquí resulta que li arriba la fama de manera inesperada per haver operat al cap de l’estat.

Els de El País, tot i centrar l’entrevista en l’evolució del rei, tampoc es queden curts i es centren en el postoperatori amb preguntes com: “¿Qué se recomienda a los pacientes en el posoperatorio?”. S’atreveixen a anar una mica més enllà i li pregunten sobre el grup del Facebook: “Fans del médico que dijo que el rey solo trabaja una horita en el despacho.” El doctor diu amb to resignat: “siento que se me interpretara de forma incorrecta”.

La Diago-nal

Sota el lema “el futur de la Diagonal és a les teves mans” començava ahir la consulta sobre la reforma d’una de les avingudes més conegudes de Barcelona. Fins al 16 d’abril els barcelonins censats abans de l’1 de gener i majors de 16 anys estan cridats a votar ja sigui en un dels 108 punts de consulta distribuïts per la ciutat, o bé des de casa. Segons l’alcalde més que cridats, hi estem obligats ja que la reforma no és ni un caprici ni res que s’assembli a un segon fòrum. La reforma és una necessitat ja que: està col·lapsada, els arbres s’estan morint (moriran igualment si surt l’opició B) i en tercer lloc no està al nivell d’una ciutat europea.

En primer lloc, el que no està al nivell d’una ciutat europea és que com diu El Periòdico “el referendo se inicie con ímpetu matinal y problemas técnicos”.

En segon lloc, m’agradaria ressaltar que com molts cops ens trobem amb dos grans grups: defensors i detractors. Segons les dades a peu d’urna de El Periódico de moment guanyen els detractors per un 70%, tot i que participants d’aquest circ que s’anomena democràcia participativa. Caldrà veure si els percentatges es corresponen amb la realitat ja que la gent té por a expressar la seva opinió en públic, per allò de l’espiral del silenci diuen.

El caràcter de la consulta no és vinculant. Per tant, caldria explicar que si finalment guanya una de les dues opcions favorables al canvi, al no ser una consulta vinculant, pot estar subjecte a canvis tècnics, que en alguns casos poden ser prou notables. Seria divertit que a la sortida d’un dels 108 punts de consulta repartissin un pin on hi posés: “Gràcies, l’important és participar” ja sap que es tracta de fer mesures populars que deixin un bon regust sobre la gestió municipal tot i que sigui paper mullat.

Si bé és cert que l’avinguda necessita un lífting potser ara no és el moment i caldria fer un pla urbanístic amb una visió de futur mirant d'enllaçar les parts altes de la ciutat amb una línea de metro potent, i deixar-nos de floritures.

Tot i que els diaris criticaven avui els problemes tècnics que s’han patit als punts de votació encara no he llegit cap opinió d’un expert que parli sobre la necessitat i viabilitat de les dues opcions que és al cap i a la fi del que es tracta.

Per tirar coets

Avui la majoria, per no dir la totalitat, dels diaris obren les seves pàgines parlant sobre la reunió d’ahir entre el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, i el cap de l’oposició, Mariano Rajoy. Fins i tot ho fa Público, un diari que normalment es desmarca força de la tònica general també en tema de portades. Tot els diaris, de manera més o menys tendenciosa, es queixen de la petita validesa dels que molts anomenen ja com “los pactos de la Moncloa”. De pactos pocs, i és que en la primera reunió després de gairebé dos anys tan sols han estat capaços de parlar sobre Grècia, la privatització de les Caixes, i perquè no dir-ho de començar a fer campanya. Després d’anys i anys essent dels països que han rebut més diners dels Fons de Cohesió de la Unió Europea, és obvi que ara tot i que costi s’han de donar aquests prop de 10 milions d’euros als amics hel.lens. Ara bé, només això? Només mesures insuficients després de gairebé 2 anys sense reunions ni pactes. Només això i res d’Estatut, reforma laboral o sistema de pensions? A Espanya els titulars sobre la reunió tot i ser moderats no desprenen massa entusiasme. El País parla de la insuficiència de les mesures “logran los mínimos pactos pese a la gravedad de la crisis”. El Mundo en la seva línea més provocadora diu “España no es Grecia pero…” amb una fotografia on es veuen dues fotografies de Zapatero i Rajoy tallats per una imatge d’un policia antialdarulls grec. Excessiu i tendenciós. ABC més tendenciós encara, parla d’un guanyador tot picant l’ullet a Rajoy. Público que avui, curiosament, segueix la línea de tots els diaris destaca juntament amb el pacte de sobre la privatització de les caixes, l'inici de campanya del, de moment cap de l’oposició.



A Catalunya l’Avui parla d’inquietud i El Periòdico de la privatització de les caixes. Però parlant en clau catalana crec que el que avui està més encertat és La Vanguardia. Aquesta setmana van forts. I és que amb la portada d’ahir, més a l’estil Público, i la d’avui guanyen en originalitat. Potser el diari comença a fer un tomb cap a la interpretació que sembla que serà el futur de la premsa, peró tornat a l’anàlisi de la premsa són els clars guanyadors de la jornada. Deixen prou clar quina és la notícia avui, i ho és a cinc columnes “ la ocasión perdida”. Per ells, com per molts catalans la notícia és un “pff, un cop més, per tirar coets”.