CCMA i el 8-J

Els dos mitjans públics de Catalunya es van sumar ahir a la vaga contra les retallades del govern als funcionaris. El Comitè d’Empresa de Televisió de Catalunya xifra la vaga en un 90% i amb un 80% a TV3, sense tenir en compte els serveis mínims obligatoris. El Departament de Governació i Administracions Públiques apunta a una xifra més petita: un 8,82% a TV3 i un 12,47 % a Catalunya Ràdio.

Encara que les xifres ballin, està clar que TV3 i Catalunya Ràdio van prendre una decisió: alterar la seva programació i com diu La Vanguardia: “rellenar su programación con documentales de todo tipo”.

Els informatius constants de Catalunya Informació van estar substituïts per música clàssica. A TV3 la programació també ser fora del normal. Ni Els Matins de Josep Cuní, ni La Riera a l’hora que tocava, ni Divendres. Van ser uns informatius sumari i molt més curts de l’habitual, un 30 minuts sobre Sud-Àfrica, i l’Adéu, Espanya? emès, conscientment, a l’hora de la migdiada per donar-lo a conèixer a un altre tipus d’audiència, també interessant.

TVE en canvi, no va alterar la seva programació. L’amistós de Polònia amb Espanya, Los Tiempos Revueltos, El Corazón d’Anne Igartiburu i La Mañana de la 1 van anar passant com si la vaga del sector públic no estès passant. I així, un cop més, es va demostrar la diferència i independència de la Televisió Pública Catalana.

L'espasa del rei Artur

El títol ja ho diu tot: el rei Artur. Tot i semblar una coincidència graciosa entre el candidat i el rei, el títol té molt poc d’innocent. Així al llarg de gairebé 260 pàgines descobrim a un rei (un polític) que com a la pel.lícula de Disney, defensa al seu poble d’uns invasors: el govern tripartit?

En les primeres pàgines, Pilar Rahola, fa creure al lector que les seves intencions són pures. En cap cas es pretén aplanar el camí a un polític. Ans al contrari. El que es vol es: “fer caure la màscara i descobrir que hi ha darrera del polític caricaturitzat”. Ho diu ben clara l’advertència de la primera pàgina: “qui s’apropi amb prejudicis, o amb el carnet a la boca, que deixi de llegir. Aquest llibre només aspira a descobrir-lo”. I pàgina rere pàgina va repetint “seré l’ombra d’Ell, d’Artur Mas” i “mai esdevindrà Déu”.

Les formes i l’estil literari utilitzat són senzills i propis d’aquell que s’amaga sota formes artificioses. Fa un ús constant de la primera persona per demostrar la seva propietat d’ombra, de periodista invisible. Explica detalls, gestos, i mirades. Parla del protagonista com d’Ell. I així l’envolta d’un vel que anirà extraient, molt conscient, ella mateixa a través de les declaracions de membres destacats del partit, del pinyol d’Artur Mas.

A poc a poc però, el ritme va baixant i els comentaris del tipus “s’estreny la confiança. I alhora, es mantenen les regles del joc, que obliguen a la distància” fan feixuga la lectura d’un llibre que cada cop s’assembla més a un conte infantil, on hi ha una fada bona i sobretot amagada rere la bandera de la sinceritat que ajuda a un pobre desgraciat. A una víctima de les males formes polítiques d’aquest país anomenat Catalunya: “estrany país on, per dirigir-lo, no és un mèrit no tenir estudis, i un demèrit ser el primer de la classe”.

Les “floretes” cap al partit que va estar 23 anys en el poder són constants. Enmig de les anècdotes personals, l’entrada i paper a convergència i el seu projecte de govern va fent caure tots i cada un dels mites que sobrevolen a la figura del candidat. Resulta que l’Artur que hi ha darrera de la careta no s’assimila ni al piju que caricaturitza Bruno Oro al Polònia, ni al madelman català. És un gran amic de Duran i Lleida, és un marit ideal i la seva capacitat de lideratge és extrema. Rahola acaba en un tres i no res, amb tots els estereotips que en la distància de la societat civil catalana, triomfaven a la perfecció. Tot són lloances. Tot. Fins i tot, els punts febles es tenyeixen de compassió i fan que el lector acabi desenvolupant un sentiment d’empatia i llàstima vers Artur Mas.

Les idees entre línees són constants “l’oposició és l’escola de la humilitat”, “ a la política han d’anar els millors però això, en aquest país no triomfa.” Fa al·lusió a l’actual president de la Generalitat i prepara el llit al que, segons aquest llibre, hauria de ser el futur president de la Generalitat. Així, entenent que: “el camí cap a Itaca és llarg i que ha d’arribar-hi, és el seu destí” crea una obra mestra de la comunicació política. De moment ja s’ha fet un forat a les llistes dels llibres més venuts. Caldrà esperar a la tardor per saber si ha trencat la maledicció dels candidats posats a dit. Ja que per molt que el llibre sigui una crida descarada al retorn de Convergència, a Espanya no ha governat mai un candidat fruit de la democràcia digital.

Exercici de l'assignatura Redacció Periodística.

TV3 i Bilderberg

“No és normal que una reunió privada sigui tractada com una cimera de caps d'Estat” aquestes han estat les declaracions del portaveu del SME-CC.OO. La reunió privada és la reunió de peixos grossos que es celebra a Sitges fins diumenge.

La cobertura informativa sobre la reunió ha estat força amplia. El dia 3 tots els diaris anaven plens d’informació, poc rellevant, sobre la reunió. No es donaven massa dades: lloc, període i algun nom conegut. Público era dels pocs diaris que recollien informació sobre el cost del dispositiu policial que s’ha creat al voltant de la reunió. El més sorprenent però, és la cobertura que n’ha fet la Televisió Pública catalana. TV3, no va donar cap informació sobre el cost policial, que paguem tu i jo, per cobrir la seguretat d’una reunió privada.

El dia 3 la notícia ja apareix al sumari. I després de la informació sobre el l’atac al vaixell amb ajuda humanitària, dediquen 4 minuts a parlar sobre la reunió. Hi han enviat a dos periodistes als que, de ben segur, els ha costat Déu i ajuda fer la peça. No per res, sinó perquè no tenen massa a dir: fins quan es celebrarà la reunió, a on, i ni tan sols el nom d’algun dels caps grossos del món.

Així, amb paraules com “es parlara de temes molt importants” o “es una reunió secreta” van ocupant minuts de l’informatiu. A la segona part de la notícia una de les periodistes explica, i fins i tot en veiem imatges, que han intentat entrar a la urbanització de Can Girona però no ho ha aconseguit. La notícia pot tenir més o menys rellevància però, com a mínim, ja que es tracta de la televisió pública i d’un dispositiu policial car, que també paguem entre tots, caldria saber com a mínim quants Mossos s’han traslladat a Sitges.

Islàndia

Islàndia torna a ser notícia després del boom mediàtic sobre el volcà que fa anar de bòlit a tota Europa. I és que un partit d’aquests de sàtira política, com la CORI de Reus, ha guanyat les eleccions municipals de Reykjavik.

El vídeo de la campanya del Besti Flokkurinn, el partit “de broma” és immillorable. Té ganxo, força i aconsegueix captar l’atenció del receptor al ritme del “Simply the best” de Tina Turner. Comença criticant tot allò que s’ha fet malament a la política islandesa , reconeixen que han estat temps difícils i es proposen com els promotors del canvi tot i que ja asseguren: “seran obertament corruptes”. El més sorprenent és que el partit té només 6 mesos de vida i està liderat pel comediant islandès Jón Gnarr. Aprofitant potser sí, la crisi econòmica i social del país han aconseguit guanyar unes eleccions tot i declarar-se anarco-surrealistes. Entre les seves propostes hi ha canviar l’aeroport per Disneylàndia, comprar un ós polar pel zoo o repartir tovalloles gratis a les piscines...

Manolo Lama II

Cada vegada més m’adono de la influència negativa que es pot exercir des dels mitjans de comunicació. I és que moltes vegades per aconseguir una bona audiència o omplir a baix cost econòmic uns minuts més de pantalla és deixa de banda l’ètica. No estic dient que no s’hagin de mostrar realitats més crues. S’ha de donar a conèixer tot allò que està al nostre abast però hi ha maneres i maneres de fer-ho.

La reflexió ve a partir de la reacció penosa que ha tingut RTL, el canal privat amb més audiència d’Alemanya, sobre l’actuació de Manolo Lama al pont d’Hamburg. Sembla que el leitmotiv del reportatge és explicar l’actuació del reporter espanyol. No obstant, per acabar-ho d’adobar, és fa el que pretén ser un reportatge sobre la situació dels sense sostre d’Hamburg ja que,en un format semblant al que podria ser el del programa Callejeros de Cuatro, va seguint les pistes que la poden portar al sense sostre Kalle. Fixeu-vos que al final del reportatge ell li diu : “no vull sortir a Internet perquè jo no en tinc” i jo, aquest vídeo l’he vist a Youtube. Deixant de banda el format del reportatge, el que em sembla més trist és que s’aprofiti la situació de persones vulnerables per omplir minuts i aconseguir la llagrimeta fàcil. Com si la periodista per ser d’Alemanya tingués més llicències. L’actuació és igual de patètica.

Con-vivir

Avui la portada de La Vanguardia és un show i no ho dic per l’anunci, ja recurrent, dels ganivets japonesos. A cop de titulars estranys han obert una edició de caràcter polític. Que si “Alemania quiere que las pensiones estén en el ajustes español” que si “el bajón de la marca España” o fins i tot que “El Govern se da un mes para decidir la subida del IRPF”.

Tot i això, en comptes de destacar les mesures del Govern de Catalunya per reduir la despesa tenint en compte com està el galliner, obren amb el suposat triomf de Xavier Trias a les properes (d’aquí a un any) eleccions municipals. I és que segons el sondeig de l’Institut Noxa per La Vanguardia un 75% dels ciutadans vol un canvi a l’Ajuntament de Barcelona.

Dues setmanes després de ser els primers en publicar el vídeo de Jordi Hereu intentant votar a la Consulta de la Diagonal, contraataquen i no ho fan de manera innocent. El 11 de maig el periodista guaita que va caçar la mentida (“he tingut alguns problemes tècnics però he votat”) de l’alcalde es va convertir per molts, en una mena d’heroi. Un home digne d’admiració tant pel seu olfacte com per la seva transparència periodística. 15 dies després, la campanya del suplement Vivir contra l’alcalde de Barcelona, ja passa de taca d’oli.




















“Trias arrolla a Hereu” en portada, “CiU da un vuelco” a la portada del Vivir. Malgrat que només estem parlant d’una enquesta, titulen amb fermesa, com si les eleccions ja s’haguessin guanyat.

Segons el sondeig, fet entre dilluns 24 i dijous 27 a 1000 persones i per telèfon, el candidat de Convergència supera en 6 escons a l’actual alcalde de Barcelona. No dubto de la rigorositat de l’enquesta de l’Institut preferit de La Vanguardia. No obstant, fer una enquesta sobre popularitat d’un alcalde pocs dies després del desastre de la Diagonal no és representatiu. No ho és. Proclamar Trias guanyador amb el soufflé en plena efervescència és si més no, arriscat.

Tot i això, Trias té més popularitat que els seus col.legues. Un 5,5 enfront dades per sota del 4,5.Un altre dels riscos clars, del que s’està convertint en una campanya, és publicar només dades sobre Hereu i Trias. No hi ha més candidats? I ja és per fer una festa quan llegim: “Entre Xavier Trias i Jordi Hereu, ¿ quién le gustaría que fuera el próximo alcalde de Barcelona?”. La resposta és obvia.

Per acabar de guarnir bé el pastís preelectoral l’editorial també analitza detalladament l’enquesta. Com si ja haguessin arribat les vacances i ens estiguéssim estirats a la platja celebrant l’esplèndida pujada dels sous i l’expansió de l’Estat del Benestar espanyol.

Before tests

El mes de maig ha estat marcat per l’aparició d’un nou fenomen a les Universitats catalanes: el lipdub. Tot i que ja fa temps que corre per la xarxa, on els vídeos de moltes universitats internacionals han aconseguit visites multitudinàries a Youtube, encara no havien estat gaires les universitats catalanes a provar-ho.

El Lipdub, que ja apareix a wikipedia, ha arribat per fi a les universitats catalanes. Els primers van ser la UAB, la UPC, la UVIC (que també va tenir força ressò mediàtic) i avui la UPF. La Universitat Pompeu Fabra no podia ser menys i aprofitant la celebració del seu vintè aniversari ha convocat el lip dub més multidudinàri dels que s’han fet fins ara a les universitats catalanes. Més de 1000 estudiants han abandonat les aules i la silenciosa biblioteca del campus de la Ciutadella per ballar i saltar al ritme del Wake me up before you go go, del duet Wham.

Des del rectorat de la Universitat s’ha donat suport a la iniciativa que s’ha acabat convertint en una bona publicitat per la Universitat.

A diferència d’altres facultats, els de la UPF han aconseguit aparèixer a mitjans generalistes com l’ABC o El País.com. ABC ho publicava fa 5 dies “La UPF reunirá a 1.200 personas para batir récord de participación en lipdub” i el País.com també li ha dedicat força espai.

A Catalunya han estat Vilaweb, BTV i TV3. Josep Cuní ha enviat a Marta Casagolda, la seva enviada per esdeveniments especials, al pati de la UPF per no perdre ni un detall de la coreografia pompeuenca. De ben segur que els alumnes de quart de comunicació de la Pompeu estaran prou satisfets amb la cobertura mediàtica. Felicitats.



Que des dels mitjans tradicionals es cobreixi un esdeveniment anecdòtic com aquest demostra un cop més la creixent importància d’Internet i les xarxes socials ja que tant la convocatòria com l’expansió del fenomen lipdub ha estat gràcies a la xarxa. Demostra un cop més l’adaptació dels mitjans tradicionals al ritme que marquen les noves tecnologies.