Una barrera menys

El govern xinès ha decidit eliminar la barrera legal que impedia entrar al país a persones amb sida. Malgrat que el govern ha eliminat aquesta mesura encara està prohibida l’entrada a persones amb trastorns mentals.

Aquesta prohibició ha funcionant intermitentment al llarg d’aquests 20 anys. S’aixecava durant la celebració de grans esdeveniments a nivell mundial com per exemple els Jocs Olímpics de 2008.

El China Daily publica “Li Dun, a law expert with Tsinghua University, said such restrictions are discriminatory and do not prevent HIV transmission or protect local public health, particularly when China has an HIV-positive population of 740,000.” Jo també afegiria que la població xinesa, entra i surt o surt i entra, i controlar l’expansió d’una malaltia com la SIDA controlant només a la població estrangera em sembla a més a més de ridícul, insuficient.

La decisió, que arriba a dos dies de l’ inauguració de l'exposició de Xangai no és sorprenent si tenim en compte que Estats Units va aixecar aquesta prohibició fa tan sols 3 mesos. Tot i que des d'organitzacions com la OMS o la ONU s'han lloat aquestes acciones encara queden 50 països que des de la dècada dels 80, per temor a una epidèmia, continuen imposant aquest tipus de restriccions.

À la ville de Barcelona

Sé que vaig tard, que els blocs i les columnes d’opinió ja fa dies que no van plens de la mort de Juan Antonio Samaranch. Vaig tard, però no m’hi puc estar. Necessito donar la meva opinió sobre el tractament i la informació que des del 21 d’abril han donat els diaris espanyols i de fora sobre la mort de Juan Antonio Samarach o com titulaven la majoria de diaris “un dels pares de l’olimpisme modern”.

Vilaweb era dels pocs diaris que ressaltava la seva vinculació al règim franquista "Juan Antonio Samaranch es mor sense haver passat comptes pel franquisme”.

Al la premsa internacional en canvi, trobem més detalls sobre el passat franquista de Samaranch. Le Fígaro publica un obituari on diu: “Député, puis président du Conseil provincial de Barcelone, cet admirateur de Franco fut aussi délégué national de l'Education physique et des Sports dans le gouvernement du dictateur.” The New York Times publica remarcava, ja a l’entradeta, els escàndols del Comitè Olímpic Internacional durant la seva presidència “Juan Antonio Samaranch, a dominant figure in the modern Olympic movement who over 21 years guided the Games from a period of boycotts and near bankruptcy to an era of unprecedented success and damaging scandal.”

Així mentre que la premsa internacional recorda el seu passat com a dirigent en el règim franquista i els escàndols de corrupció de Salt Lake City aquí ens limitem a dir-ho “d’amagatotis” i a fer homenatges al Palau de la Generalitat. No dubto dels bons actes que va fer aquest senyor, entre aquests la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics, però el que no pot ser és que la premsa, ja no parlo aquí de la política, es desfaci en elogis i amagui un passat que ens agradi o no, és el que tenim. Que la premsa Internacional expliqui els detalls de la vida del President d’honor del COI i la premsa espanyola se’n salti algunes parts no és sa. Tot i això,com deia aquest diumenge Toni Soler “fue falangista desde jovencito y alto cargo del régimen hasta que su instinto innato le aconsejó un delicado plan renove”.

L'affaire Sarkozy

Som una país cotilla, què voleu que us digui. Fa dos dies vaig anar a París i ,emocionada, pensant que quedaria genial, vaig treure el tema de les infidelitats de Nicolas Sarkozy. Se'ls va dibuixar un somriure, però al poc temps em vaig adonar que potser no era el tema idoni. Vaig intentar canviar de tema, preguntant com es feien le macaron que són després del Sushi l'última moda a la capital de francesa, però la resposta va ser contundent: - Els rumors sobre les infidelitats de Sarkozy han ressorgit gràcies als blogs i a la premsa internacional- em va contesta r en Martin tot indignat. Ben al contrari del que jo pensava a França els rumors sobre les infidelitats no van tenir massa ressò fins que la premsa internacional, entre ells la britànica i l'espanyola, van començar a parlar-ne.

El primer diari a fer difusió dels rumors a França va ser, ara fa un mes, Le Journal du Dimanche a través d'un dels seus blocs. Tot i això, el rumor no va retornar a França fins al cap d'un temps. Com molts dels altres rumors sobre el President de la República hagués passat inadvertit si no hagués estat per la premsa estrangera. Et voilà, primeres planes de la premsa europea per el que és al cap i a la fi la vida personal d'un president.