El títol ja ho diu tot: el rei Artur. Tot i semblar una coincidència graciosa entre el candidat i el rei, el títol té molt poc d’innocent. Així al llarg de gairebé 260 pàgines descobrim a un rei (un polític) que com a la pel.lícula de Disney, defensa al seu poble d’uns invasors: el govern tripartit?
En les primeres pàgines, Pilar Rahola, fa creure al lector que les seves intencions són pures. En cap cas es pretén aplanar el camí a un polític. Ans al contrari. El que es vol es: “fer caure la màscara i descobrir que hi ha darrera del polític caricaturitzat”. Ho diu ben clara l’advertència de la primera pàgina: “qui s’apropi amb prejudicis, o amb el carnet a la boca, que deixi de llegir. Aquest llibre només aspira a descobrir-lo”. I pàgina rere pàgina va repetint “seré l’ombra d’Ell, d’Artur Mas” i “mai esdevindrà Déu”.
Les formes i l’estil literari utilitzat són senzills i propis d’aquell que s’amaga sota formes artificioses. Fa un ús constant de la primera persona per demostrar la seva propietat d’ombra, de periodista invisible. Explica detalls, gestos, i mirades. Parla del protagonista com d’Ell. I així l’envolta d’un vel que anirà extraient, molt conscient, ella mateixa a través de les declaracions de membres destacats del partit, del pinyol d’Artur Mas.
A poc a poc però, el ritme va baixant i els comentaris del tipus “s’estreny la confiança. I alhora, es mantenen les regles del joc, que obliguen a la distància” fan feixuga la lectura d’un llibre que cada cop s’assembla més a un conte infantil, on hi ha una fada bona i sobretot amagada rere la bandera de la sinceritat que ajuda a un pobre desgraciat. A una víctima de les males formes polítiques d’aquest país anomenat Catalunya: “estrany país on, per dirigir-lo, no és un mèrit no tenir estudis, i un demèrit ser el primer de la classe”.
Les “floretes” cap al partit que va estar 23 anys en el poder són constants. Enmig de les anècdotes personals, l’entrada i paper a convergència i el seu projecte de govern va fent caure tots i cada un dels mites que sobrevolen a la figura del candidat. Resulta que l’Artur que hi ha darrera de la careta no s’assimila ni al piju que caricaturitza Bruno Oro al Polònia, ni al madelman català. És un gran amic de Duran i Lleida, és un marit ideal i la seva capacitat de lideratge és extrema. Rahola acaba en un tres i no res, amb tots els estereotips que en la distància de la societat civil catalana, triomfaven a la perfecció. Tot són lloances. Tot. Fins i tot, els punts febles es tenyeixen de compassió i fan que el lector acabi desenvolupant un sentiment d’empatia i llàstima vers Artur Mas.
Les idees entre línees són constants “l’oposició és l’escola de la humilitat”, “ a la política han d’anar els millors però això, en aquest país no triomfa.” Fa al·lusió a l’actual president de la Generalitat i prepara el llit al que, segons aquest llibre, hauria de ser el futur president de la Generalitat. Així, entenent que: “el camí cap a Itaca és llarg i que ha d’arribar-hi, és el seu destí” crea una obra mestra de la comunicació política. De moment ja s’ha fet un forat a les llistes dels llibres més venuts. Caldrà esperar a la tardor per saber si ha trencat la maledicció dels candidats posats a dit. Ja que per molt que el llibre sigui una crida descarada al retorn de Convergència, a Espanya no ha governat mai un candidat fruit de la democràcia digital.
En les primeres pàgines, Pilar Rahola, fa creure al lector que les seves intencions són pures. En cap cas es pretén aplanar el camí a un polític. Ans al contrari. El que es vol es: “fer caure la màscara i descobrir que hi ha darrera del polític caricaturitzat”. Ho diu ben clara l’advertència de la primera pàgina: “qui s’apropi amb prejudicis, o amb el carnet a la boca, que deixi de llegir. Aquest llibre només aspira a descobrir-lo”. I pàgina rere pàgina va repetint “seré l’ombra d’Ell, d’Artur Mas” i “mai esdevindrà Déu”.
Les formes i l’estil literari utilitzat són senzills i propis d’aquell que s’amaga sota formes artificioses. Fa un ús constant de la primera persona per demostrar la seva propietat d’ombra, de periodista invisible. Explica detalls, gestos, i mirades. Parla del protagonista com d’Ell. I així l’envolta d’un vel que anirà extraient, molt conscient, ella mateixa a través de les declaracions de membres destacats del partit, del pinyol d’Artur Mas.
A poc a poc però, el ritme va baixant i els comentaris del tipus “s’estreny la confiança. I alhora, es mantenen les regles del joc, que obliguen a la distància” fan feixuga la lectura d’un llibre que cada cop s’assembla més a un conte infantil, on hi ha una fada bona i sobretot amagada rere la bandera de la sinceritat que ajuda a un pobre desgraciat. A una víctima de les males formes polítiques d’aquest país anomenat Catalunya: “estrany país on, per dirigir-lo, no és un mèrit no tenir estudis, i un demèrit ser el primer de la classe”.
Les “floretes” cap al partit que va estar 23 anys en el poder són constants. Enmig de les anècdotes personals, l’entrada i paper a convergència i el seu projecte de govern va fent caure tots i cada un dels mites que sobrevolen a la figura del candidat. Resulta que l’Artur que hi ha darrera de la careta no s’assimila ni al piju que caricaturitza Bruno Oro al Polònia, ni al madelman català. És un gran amic de Duran i Lleida, és un marit ideal i la seva capacitat de lideratge és extrema. Rahola acaba en un tres i no res, amb tots els estereotips que en la distància de la societat civil catalana, triomfaven a la perfecció. Tot són lloances. Tot. Fins i tot, els punts febles es tenyeixen de compassió i fan que el lector acabi desenvolupant un sentiment d’empatia i llàstima vers Artur Mas.
Les idees entre línees són constants “l’oposició és l’escola de la humilitat”, “ a la política han d’anar els millors però això, en aquest país no triomfa.” Fa al·lusió a l’actual president de la Generalitat i prepara el llit al que, segons aquest llibre, hauria de ser el futur president de la Generalitat. Així, entenent que: “el camí cap a Itaca és llarg i que ha d’arribar-hi, és el seu destí” crea una obra mestra de la comunicació política. De moment ja s’ha fet un forat a les llistes dels llibres més venuts. Caldrà esperar a la tardor per saber si ha trencat la maledicció dels candidats posats a dit. Ja que per molt que el llibre sigui una crida descarada al retorn de Convergència, a Espanya no ha governat mai un candidat fruit de la democràcia digital.
Exercici de l'assignatura Redacció Periodística.
No response to “L'espasa del rei Artur”
Publica un comentari a l'entrada